Memòria selectiva

Sembla mentida. Després de tant de temps ens tornem a trobar.

Des que li vaig comentar a l’Emilio d’obrir un blog, li estic donant voltes al cap sobre el què escriuré.

Sempre que no estic davant de l’ordinador, em venen a la ment parrafades senceres molt ben ordenades de records que ja em pensava que havia esborrat del meu cap, però tot just m’assec a la cadira per a començar a escriure i se m’esborra totalment tot allò que feia una estona tenia clarissim com explicar-ho. En el teatre crec que li diuen po escènica, quan ets saps el paper perfectament i en quan trepitjes l’escenari se t’esborra totalment la ment, o quan has estudiat molt per un exàmen i en el moment que tens el paper davant per a començar a respondre a les preguntes t’has quedat en blanc.

El meu pare em va dir fa molt de temps, que en aquests casos el que s’ha de fer es tancar els ulls i pensar que ningú t’està mirant, disfrutar del moment i deixar-te portar. Això mateix vaig a fer.

Conec perfectament la ubicació de les lletres en el teclat, sento com si tingués una connexió USB directa des dels dits fins el meu cervell i trobo la carpeta a on estan arxivats els records d’aquella època.

Recordo a tots asseguts a classe ordenadament, tots mirant cap a la professora, no sé qui s’asseia al meu costat ni davant ni darrera, les meves notes eran acceptables dins d’un límit, mai vaig ser un excel·lent estudiant però m’en sortía bé. Durant aquella època no sentía la necessitat de recordar les coses al detall, doncs em donava la sensació de que estava de passada, un més de l’escola i de fet va ser així, doncs no vaig tenir mai contacte amb cap company de classe un cop es va acabar l’EGB.

Durant els primers cursos, recordo que estavem a una classe del primer pis, pujant l’escala sortint a un distribuidor molt ample, a mà esquerra. Allà estàvem amb la Carmen Buisan com diu l’Emilio. Quina dóna més encantadora. Em be a la ment uns cromos que La Caixa regalava a canvi de no sé què, i la professora ens cridava pel nom per a donar-nos-els, aquell xandall de color blau fosc amb tres ratlles blanques als costats, que la mare sempre m’el feia emprovar fora de la classe per si m’anava bé o no (quina vergonya passava).
Allà només teniem a la Carmen tot el dia.

Crec que per aquelles dates el Luís de Andrés Vicente i jo ens vam fer molt amics. També recordo la mort del Gómez en accident de trànsit. Va ser un cop dur. Els seus pares feia poc s’acavaben de comprar el Seat Ronda de color taronja. Quan ens ho van dir ens vam quedar muts.

Van passar els anys el Luís de Andrés va marxar de l’escola, veníen alumnes nous a la classe i feiem altres amistats, però això sí, els nois per una banda i les noies per un altre.

Ens feiem grans i els costums no canviaven, al final s’havien format grups més definits, entre els nois hi havia el grup dels empollones que no es que tots els del grup ho fossin (penso jo), després estaven els macarrillas de turno i després aquells que voliem passar desaparcebuts a classe.

Tinc present a la professora d’anglès picant amb la clau a la taula fins que ens callessim.

La tieta de l’Alberto Catena, aquella professora baixeta, que fora de classe era una persona molt trempada, pero dins de classe era un òs. Aquesta professora era capaç d’escriure amb les dues mans.

També recordo amb molt de carinyo a la Carmen Serra, sempre es va portar de maravella amb mi. Ella tenia un Renault 12 de color verd.

I la profesora de mates que bona estava la tia, ens portava a tots bojos. Recordo una vegada l’Antonio Postigo fent una de les bromes que se li passaven pel cap. Aquest cop va agafar un boli i a tots els companys que s’acostaven a la taula de la professora a parlar, els punxava amb el boli al cul i una de les vegades que ho va fer, va ser a la mateixa professora de mates. Quin riure!!!!!. Evidentment el van castigar.

Què inocents que erem.